Perquè perdo la paciència amb els meus fills

Hi ha una cosa que moltes mares m’expliquen a consulta i que els genera bastanta culpa: fora de casa són capaces de mantenir la calma en situacions molt més complicades i, en canvi, amb els seus fills sembla que qualsevol cosa les pot fer saltar.

A la feina poden gestionar una reunió difícil, tenir paciència amb una companya o respondre amb educació quan alguna cosa les molesta. Però després arriben a casa, el seu fill els diu “mama” quatre vegades seguides, no es vol posar el pijama o comença a plorar perquè vol el got blau i no el verd, i noten una irritació enorme.

De vegades acaben cridant. D’altres contesten d’una manera que després no els agrada. I moltes vegades, quan tot ha passat i recuperen la calma, apareix la mateixa pregunta: «Per què perdo la paciència amb els meus fills si amb els altres em sé controlar?»

I és una pregunta interessant, perquè sovint intentem trobar la resposta en allò que acaba de passar —la rebequeria, el pijama, les dents, les presses— quan probablement hem de mirar una mica més enrere.

Potser no has perdut la paciència per això

Imaginem un vespre qualsevol.

Has dormit pitjor del que necessitaves, al matí heu sortit de casa amb presses, durant el dia has estat treballant i alhora recordant que falta comprar no sé què, que demà han de portar alguna cosa a l’escola i que encara no has contestat aquell missatge. Arribes a casa i comença la segona part del dia: berenars, extraescolars, dutxes, sopars, motxilles, pijames…

I quan ja són les vuit del vespre, el teu fill decideix que no es vol rentar les dents.

Per això m’agrada pensar que la paciència no és una cosa que tenim o no tenim. La nostra capacitat per regular-nos varia molt segons com arribem a cada situació. No tenim el mateix marge després d’haver dormit bé i tenir un dia tranquil que després d’encadenar hores de demandes, decisions, soroll, presses i responsabilitats.

I això explica una cosa que desconcerta especialment les mares que han llegit molt sobre criança: pots entendre perfectament què li està passant al teu fill i, alhora, no ser capaç de sostenir-ho en aquell moment.

«Però jo sé que no hauria de cridar»

Aquesta és una altra frase que escolto molt.

Hi ha mares que saben què és validar una emoció, que entenen que una rebequeria no és una provocació, que han llegit sobre desenvolupament infantil i que saben que els nens necessiten un adult que els ajudi a regular-se.

I precisament per això, quan perden els nervis, encara se senten pitjor.

«És que ho sé. Sé perfectament que no hauria de reaccionar així.»

Quan estem molt activades, cansades o saturades, la nostra capacitat per frenar, pensar i escollir una resposta també disminueix. Per això, de vegades, acumular més informació sobre com “hauríem” de reaccionar no resol el problema. Fins i tot pot afegir una capa més d’exigència: ara, a més d’estar esgotada, també sents que hauries de saber gestionar-ho millor.

I aquí és on crec que ens falta mirar menys el moment del crit i començar a mirar què estava passant abans.

El cos acostuma a avisar abans que arribis al límit

Normalment no passem d’estar perfectament tranquil·les a explotar en un segon. Hi ha un recorregut, encara que sovint no ens n’adonem fins que ja hem arribat al final.

Potser comences a notar que et molesten molt més els sorolls, que respons amb frases més seques, que tens la mandíbula o les espatlles tenses, que necessites que els nens facin les coses ràpid o que qualsevol petita demanda et provoca aquell pensament de «sisplau, una cosa més no».

Conèixer aquests senyals no farà que deixis de perdre la paciència per sempre, però sí que et pot permetre detectar abans que t’estàs quedant sense marge. I això és important perquè quan encara estàs en un sis o un set de saturació hi ha moltes més coses que pots fer que quan ja has arribat al deu.

No necessàriament parlo de marxar mitja hora a meditar —que sovint, amb criatures petites, és directament impossible—. A vegades serà demanar relleu. Altres, deixar els plats per demà. Fer un sopar més fàcil. Posar menys batalles en aquell vespre. Sortir dos minuts al balcó. Dir en veu alta que necessites parar. O simplement adonar-te que avui no és el dia per exigir-te que tot surti com t’agradaria.

I quan ja has cridat?

Perquè passarà. Encara que treballis en tu, encara que aprenguis a detectar els senyals i encara que tinguis més recursos, hi haurà dies en què arribaràs tard.

I aquí també crec que ens fem molt mal amb la idea que una bona mare hauria de mantenir sempre la calma.

Els nostres fills no necessiten créixer en una relació sense conflictes. Necessiten poder viure també què passa després dels conflictes.

Si has cridat, pots tornar-hi quan estiguis més tranquil·la i dir-li: «Abans t’he cridat. Estava molt enfadada, però no m’agrada haver-te parlat així. Ho sento.»

No cal fer un discurs enorme ni convertir-ho en una lliçó. Reparar és assumir la nostra part, reconnectar i mostrar-los que una relació pot passar per moments difícils sense trencar-se.

Això no significa que sigui igual cridar cada dia perquè després demanarem perdó. Evidentment, si passa sovint, val la pena mirar què està passant. Però tampoc ajuda quedar-nos atrapades durant hores en la culpa cada vegada que no hem reaccionat com ens hauria agradat.

Potser no necessites més paciència

Quan una mare em diu que vol treballar la paciència, moltes vegades acabem parlant de moltes altres coses.

De com dorm. De la càrrega mental que porta. De quant temps fa que no està sola sense que ningú necessiti res d’ella. De com es reparteixen les responsabilitats a casa. De què passa especialment als vespres. De com està emocionalment. De tot el que s’exigeix. I també de quantes coses intenta sostenir alhora.

Per això, si últimament notes que perds la paciència més sovint, potser abans de preguntar-te «com puc controlar-me més?» val la pena fer-te una altra pregunta:

Perquè no és el mateix pensar «haig de ser més pacient» que adonar-te que fa setmanes que estàs funcionant al límit.

La primera mirada posa tot el pes sobre tu i sobre la teva capacitat de controlar-te. La segona ens permet entendre què està passant i començar a buscar canvis possibles.

I és precisament aquí on acostuma a començar la feina.