Potser t’ha passat més d’una vegada. Saps que no vols cridar, has llegit sobre criança, has escoltat podcasts, segueixes comptes que parlen de regulació emocional i probablement podries explicar perfectament per què cridar no és la manera com vols relacionar-te amb els teus fills. Fins i tot hi ha dies que comences el matí amb el propòsit clar de tenir més paciència, de no entrar en determinades batalles o d’intentar parar abans de contestar quan notis que t’estàs enfadant.
Després arriba el vespre.
Són les vuit i quart, has repetit tres vegades que toca anar a la dutxa, hi ha una motxilla encara per preparar, algú diu que té gana just després d’haver sopat i l’altre no troba el pijama. Tu fa estona que notes que vas més justa del que voldries, però continues fent perquè encara queda recollir la cuina, preparar quatre coses per demà i aconseguir, d’alguna manera, que tothom acabi al llit.
Tornes a demanar que vagin a la dutxa. No passa res. Ho tornes a dir una mica més fort i tampoc sembla que ningú t’escolti. Fins que la veu et surt amb una intensitat que coneixes massa bé:
—HE DIT QUE ANEM A LA DUTXA!
Potser llavors obeeixen, potser ploren o potser la situació encara s’embolica més. Quan passen uns minuts i aquella intensitat comença a baixar, apareix una sensació que també coneixes: la culpa, el cansament i aquella pregunta que et costa tant respondre.
«Per què ho he tornat a fer, si sé perfectament que no vull reaccionar així?»
Aquesta és una de les contradiccions que més malestar genera quan parlem dels crits, perquè tendim a pensar que, si sabem prou teoria, hauríem de ser capaces d’aplicar-la. Per tant, quan no ho aconseguim, és fàcil arribar a la conclusió que el problema és nostre: ens falta paciència, ens costa controlar-nos, som massa impulsives o hauríem de saber gestionar millor les nostres emocions.
La realitat és una mica més complexa.
Hi ha una diferència enorme entre saber com voldries reaccionar i tenir, en aquell moment concret, els recursos necessaris per poder fer-ho. Quan estàs tranquil·la tens moltes més opcions disponibles: pots relativitzar, negociar, posar un límit amb calma, buscar una alternativa, fer una broma o decidir que aquella batalla avui no val la pena. En canvi, quan portes hores acumulant demandes, soroll, interrupcions, decisions, presses, cansament i frustració, aquest ventall es va fent cada vegada més petit.
No és que de cop hagis oblidat tot el que saps sobre criança ni que hagis deixat de ser la mare que volies ser aquell matí. El que ha canviat és el teu estat intern i, amb ell, la capacitat que tens per accedir a totes aquelles eines que en un altre moment semblaven tan evidents.
Per això una de les coses que més repeteixo és que no sempre ens falta teoria; moltes vegades ens falta marge.
Quan intentem entendre una explosió, solem mirar què ha passat just abans. No m’ha fet cas, li ho havia dit cinc vegades, ha pegat el seu germà, ha tirat el got, no volia posar-se les sabates… i aquella última situació queda assenyalada com la causa de tot.
Però si poguéssim rebobinar unes quantes hores, probablement descobriríem que la història havia començat molt abans.
Potser aquella nit has dormit malament, al matí heu sortit de casa amb presses i després has passat el dia resolent coses. Has contestat missatges mentre feies una altra tasca, has recordat que demà necessiten portar no sé què a l’escola, has pensat què hi havia per sopar mentre intentaves acabar una feina i has anat encaixant petites interrupcions sense parar gaire atenció al que anava passant dins teu.
No hi ha hagut necessàriament cap gran desastre. Simplement has anat fent, resolent i aguantant perquè és el que tocava en aquell moment.
Fins que arriben unes sabates que ningú es vol posar.
Vistes des de fora, sembla absurd que unes sabates puguin provocar aquella reacció. Vistes des de tot el que ha passat abans, la història canvia completament, perquè les sabates no són necessàriament el problema; simplement han arribat quan ja quedava molt poc marge.
Això explica també una situació que desconcerta moltes mares: que hi hagi dies en què una mateixa conducta dels seus fills no els afecti pràcticament gens i d’altres en què les faci explotar. El nen és el mateix, la conducta pot ser gairebé idèntica, però tu no arribes al moment des del mateix lloc.
A consulta escolto molt aquesta frase i, de fet, sovint la diuen precisament les mares que més han llegit, més han reflexionat sobre la criança i més clar tenen com voldrien fer les coses.
Saben que els nens no tenen la mateixa capacitat d’autoregulació que un adult, entenen que moltes conductes formen part del desenvolupament, saben que voldrien validar abans de corregir i que cridar no ensenya necessàriament allò que intenten ensenyar. Ho saben i, malgrat tot, hi ha moments en què tornen a reaccionar d’una manera que no els agrada.
El problema és que tenir informació no és el mateix que poder accedir-hi quan estàs desbordada.
Pots saber que respirar t’ajuda, però si detectes que necessites respirar quan ja estàs a punt d’explotar, és possible que arribis massa tard. Pots saber que necessites parar, però si portes tot el dia dient-te «va, una mica més, això ho acabo i després descanso», potser quan intentis fer-ho el teu cos ja fa molta estona que t’està avisant.
Això és important perquè canvia la pregunta. En lloc de preguntar-nos només què hem de fer quan estem a punt de cridar, podem començar a mirar què passa durant tot el camí que ens porta fins allà.
Després d’un crit és molt habitual fer-se una promesa: demà tindré més paciència, demà comptaré fins a deu, demà intentaré no enfadar-me tant.
El problema és que, sense adonar-nos-en, estem plantejant-nos arribar exactament al mateix nivell de saturació i, un cop allà, controlar-nos millor. És com si cada dia omplíssim un got fins a dalt de tot i confiéssim que, aquesta vegada sí, aconseguirem caminar sense que caigui ni una gota.
Potser podem sostenir-lo una estona. Potser aquell dia, efectivament, no vessarà. Però viure intentant mantenir un got permanentment al límit és esgotador.
Per això em sembla molt més interessant canviar la pregunta. En lloc de pensar «com puc aguantar més sense cridar?», començar a preguntar-nos «com puc adonar-me abans que m’estic acostant al meu límit?».
Aquí és on comencen a aparèixer possibilitats diferents, perquè quan aprens a identificar què passa abans de l’explosió, quins són els teus primers senyals de saturació, quines situacions et fan especialment vulnerable o què acostumes a fer quan comences a notar que no pots més, ja no intentes intervenir només quan el foc està encès.
Comences a reconèixer el fum.
Quan una mare em diu que intenta no cridar, gairebé mai significa que no estigui fent res. Normalment està fent moltíssimes coses: intenta aguantar una mica més, s’explica per què el nen es comporta així, procura relativitzar, respira, es repeteix que no és per tant, intenta compensar quan sent que s’ha passat…
El problema és que algunes estratègies que semblen útils a curt termini poden acabar mantenint el mateix patró sense que ens n’adonem.
Podem passar molta estona contenint el malestar sense escoltar-lo, podem buscar l’explicació de tot el que passa fora de nosaltres o podem centrar-nos tant a reparar el que ha passat després que no arribem mai a entendre què ens havia portat fins allà.
No ho fem perquè ho estiguem fent malament. Ho fem perquè intentem gestionar la situació amb els recursos que tenim. Ara bé, quan una vegada i una altra acabem al mateix punt, potser val la pena deixar de preguntar-nos com podem esforçar-nos més i començar a observar si hi ha alguna cosa en la manera com intentem evitar el crit que, paradoxalment, ens hi està acostant.
Entendre què passa abans no significa que no tornarem a cridar mai. De fet, jo desconfiaria de qualsevol promesa que digués el contrari, perquè criar implica cansament, conflictes, límits, frustració i dies en què nosaltres tampoc estem bé.
L’objectiu no és convertir-nos en mares que mai s’enfaden ni aconseguir respondre sempre amb una serenitat impecable. Es tracta d’entendre millor què ens passa, ampliar progressivament aquest marge i tenir més recursos per actuar abans que la situació ens arrossegui. També es tracta de saber què fer quan, malgrat tot, no ho hem aconseguit.
Després del crit sovint apareix la culpa i, des d’aquesta culpa, podem reaccionar de moltes maneres. Podem passar hores castigant-nos mentalment, intentar compensar ràpidament el que ha passat, prometre’ns que mai més tornarà a passar o mirar aquella situació amb responsabilitat, reparar el vincle i, al mateix temps, preguntar-nos què necessitem entendre perquè la propera vegada tinguem una mica més de marge.
La diferència pot semblar petita, però no ho és.
Si has arribat fins aquí pensant que tot això ja ho sabies i que, malgrat saber-ho, continues cridant més del que voldries, precisament aquí hi ha una part important de la resposta.
Potser no et falta informació. Potser necessites entendre millor com arribes fins al crit, què passa durant les hores o els minuts anteriors, quins senyals apareixen abans que et sentis completament desbordada i quines coses fas intentant evitar l’explosió que, sense adonar-te’n, poden estar mantenint el mateix cercle.
Aquesta és precisament la proposta del taller gratuït «Les 3 trampes que et fan acabar cridant (encara que no vulguis)», que faré el 29 d’octubre a les 21.30 h, quan probablement les feres ja dormin.
Durant el taller no et donaré una altra llista de coses que «hauries de fer» ni et diré que necessites respirar més, comptar fins a deu o tenir més paciència. Mirarem què passa abans del crit, quines són tres de les trampes més habituals en què podem quedar atrapades quan intentem evitar-lo i per què entendre-les pot ajudar-nos a començar a reaccionar d’una altra manera.
Perquè si cada vegada que crides acabes pensant «però si jo ja sé que no vull fer-ho així…», probablement el següent pas no sigui aprendre més teoria, sinó començar a mirar què t’està passant des d’un lloc diferent.
No Comments