Quan deixes de saber qui ets més enllà de cuidar

Hi ha un moment de la maternitat en què moltes dones comencen a sentir-se estranyament llunyanes d’elles mateixes.

No passa de cop. No és un gran drama ni una crisi evident. De fet, des de fora, moltes vegades sembla que tot va bé. Continues fent el que toca. Treballes, cuides, organitzes, recordes aniversaris, prepares motxilles, contestes missatges, sostens emocions, arribes a les reunions, compres el regal que faltava i encara ets capaç de preocupar-te per si estàs fent-ho prou bé.

I potser precisament per això costa tant detectar-ho.

Perquè la vida continua funcionant. Però tu cada vegada et sents més lluny.

A vegades passa en moments molt petits. Quan algú et pregunta què t’agrada fer i et quedes uns segons en blanc. Quan tens una estona lliure i no saps ben bé què fer-ne perquè fa tant temps que el teu cap funciona pendent dels altres que descansar fins i tot et genera incomoditat.

O quan mires fotos d’abans de ser mare i no és exactament el teu cos el que trobes a faltar, sinó una manera de sentir-te. Una espontaneïtat. Una lleugeresa. Una part de tu que semblava més connectada amb la vida.

I el més estrany és que moltes mares senten això alhora que estimen profundament la seva família. No és una contradicció. Pots estimar immensament els teus fills i alhora trobar a faltar parts de tu que han quedat molt amagades sota totes les responsabilitats.

Perquè la maternitat, especialment durant els primers anys, té aquesta capacitat d’ocupar-ho tot.

El temps, el cos, l’energia mental, les prioritats, les converses, el descans i fins i tot la manera com et relaciones amb tu mateixa. I gairebé sense adonar-te’n, vas deixant petites coses pel camí. Deixes activitats que t’agradaven perquè no hi ha temps ni energia. Deixes espais de silenci. Deixes moments d’avorriment. Deixes plans improvisats. Deixes aquella part teva que feia coses simplement perquè li venien de gust.

I no acostuma a ser una decisió conscient. És més subtil que això. Vas prioritzant el que és urgent, el que és pràctic, el que necessita tothom. I quan portes molt temps vivint així, arriba un punt en què gairebé oblides que tu també necessites espai per existir fora del rol de mare.

Per això hi ha dones que un dia es descobreixen profundament cansades sense entendre ben bé de què. Perquè no sempre és cansament físic. A vegades és el cansament de portar molt temps desconnectada d’una mateixa.

Del teu ritme.
Del teu desig.
Del teu món intern.

I llavors apareix la culpa.

Perquè sembla egoista voler temps per tu. Sembla exagerat necessitar espai quan tens tantes coses bones a la vida. Sembla injust sentir nostàlgia d’alguna cosa que ni tan sols saps posar en paraules.

Però crec que moltes mares necessiten sentir que això és més habitual del que sembla.

Que no hi ha res de dolent en trobar a faltar parts teves. Que no et fa menys agraïda. Ni menys entregada. Ni menys bona mare.

Potser simplement hi ha una part de tu que fa molt temps que espera ser mirada també.

No perquè hagis de “recuperar qui eres abans”. Probablement ara ets una persona diferent. Però sí perquè mereixes continuar existint més enllà de tot el que sostens pels altres.

I a vegades el primer pas no és fer grans canvis. A vegades només és començar a preguntar-te, amb honestedat i sense judici, què necessites tu.

No la mare.
No la parella.
No la persona que arriba a tot.

Tu.