Hi ha dies en què et sorprens a tu mateixa reaccionant d’una manera que no t’agrada

Potser contestes més sec del que voldries, o notes aquella irritabilitat constant que sembla instal·lar-se al teu cos des que obres els ulls al matí. I mentre prepares esmorzars, reculls coses que ningú més veu i intentes arribar a tot, hi ha una part de tu que es pregunta en quin moment t’has convertit en una persona tan sensible, tan impacient o tan fàcil de desbordar.

Però la majoria de vegades no és sensibilitat. És saturació.

És portar massa temps funcionant sense espai real per descansar. És haver après a sostenir tantes coses alhora que ja ni tan sols et sembla estrany viure permanentment pendent del que falta, del que s’ha de recordar o del que podria passar. La maternitat té aquesta manera subtil d’omplir tots els racons mentals.

Encara que estiguis asseguda al sofà, el cap continua treballant. Penses si demà cal portar alguna cosa a l’escola, si el petit està menjant prou bé, si hauries de contestar aquell missatge, si aquest estiu hauríeu d’organitzar alguna escapada, si últimament estàs massa cansada, massa absent o massa enfadada.

I arriba un punt en què el cos comença a parlar per tu.

Ho fa a través de la tensió a la mandíbula, de la sensació d’anar sempre accelerada, d’aquell cansament que no marxa ni dormint. Ho fa quan una demanda petita et sembla enorme o quan necessites silenci desesperadament perquè notes que no pots sostenir ni un estímul més.

El més difícil és que moltes mares viuen això pensant que el problema són elles. Creuen que han perdut la paciència, que abans eren més alegres, més amoroses o més capaces. I es miren amb duresa just en el moment en què probablement més comprensió necessiten.

Perquè és molt difícil continuar connectada amb una mateixa quan portes mesos, o anys, prioritzant constantment el benestar de tothom abans que el teu.

És molt difícil regular-se quan gairebé mai pots acabar una necessitat pròpia sense interrupcions.

I és molt difícil sentir calma quan vius amb la sensació permanent que sempre arribes tard a alguna cosa.

Potser per això hi ha moments en què explotes per una joguina al mig del menjador, per una discussió absurda o perquè algú et pregunta què hi ha per sopar. No és només aquella situació concreta. És tot el que portes acumulat a dins. Tot el que has anat sostenint en silenci mentre intentaves continuar sent funcional, present i “bona mare”.

I crec que moltes mares necessiten sentir que estar saturada no les converteix en una mala mare. Les converteix en persones humanes que han estat sostenint massa durant massa temps sense prou espai per recuperar-se.

Potser avui no necessites exigir-te més paciència, ni més positivitat, ni aprendre a organitzar-te millor. Potser el que necessites és començar a mirar-te amb una mica més de tendresa i entendre que darrere d’aquesta irritabilitat sovint no hi ha falta d’amor, sinó excés de càrrega.