Cada setembre, les famílies ens preparem per la tornada a l’escola. És un moment intens: motxilles noves, llibres per folrar, horaris per quadrar, extraescolars per decidir i l’agenda que de sobte torna a estar plena de recordatoris.
Tot això és visible i concret. Però hi ha una altra motxilla, molt menys evident i sovint més feixuga: la motxilla emocional. Aquella que no es veu però que acompanya moltes mares (i també pares), i que es fa especialment present en moments de transició com la tornada a la rutina.
Més enllà de l’organització, la tornada de setembre desperta emocions de tota mena. Algunes són fàcils de reconèixer: nervis, il·lusió, incertesa. Però d’altres queden més amagades: la pressió d’arribar a tot, la por de no fer-ho prou bé, la culpa per necessitar temps per a tu, o la tristesa d’adonar-te que els teus fills creixen ràpid.
Moltes mares em diuen a consulta frases com:
“Sento que si jo no ho porto tot, res no funciona.”
“A vegades estic tan cansada que no puc gaudir dels nens.”
“Em pesa haver de ser l’agenda ambulant de tota la família.”
Aquestes frases són exemples clars d’una motxilla emocional carregada. Una càrrega que, tot i ser invisible, condiciona moltíssim el dia a dia.
La maternitat ens situa en un rol de gestores constants: de temps, de necessitats, de rutines, de les emocions dels fills i, sovint, també de les de la parella. I això genera una pressió afegida que no apareix a cap agenda escolar.
A més, la societat ens envia missatges contradictoris: sigues mare present però també professional compromesa, tingues paciència infinita però també cuida la parella, no cridis però posa límits clars, cuida’t però no et queixis massa… Tot això suma pes a la motxilla.
No podem fer desaparèixer totes les càrregues, però sí podem aprendre a ordenar-les i alleugerir-les. Aquí tens algunes estratègies que poden ajudar:
Quan identifiques i expresses què et passa, el pes disminueix. Escriure-ho en un quadern o compartir-ho amb una persona de confiança et permet veure-ho amb més claredat.
No cal una hora lliure cada dia (que sovint és impossible). De vegades, cinc minuts de silenci al cotxe abans d’entrar a casa o una passejada curta poden marcar la diferència. El teu cervell necessita aquests espais per reorganitzar-se.
No cal fer-ho tot ni perfecte. Pots decidir què és essencial i què pot esperar. Les motxilles més plenes no sempre són les que arriben més lluny.
Delegar no és fracassar. És entendre que sostenir tota sola una família és una tasca inabastable. Acceptar suport (de la parella, avis, amics, professionals) també és cuidar dels teus fills.
Preguntar-te: què necessito jo ara mateix? pot semblar egoista, però és un acte d’autocura imprescindible. Quan tu estàs més lleugera, tota la família se’n beneficia.
Ets mare, sí. Però abans de tot ets persona. I com a persona tens límits, necessitats i drets. La motxilla emocional no desapareixerà sola: necessita que li facis espai, que l’observis i que la descarreguis de tant en tant.
Si aquest setembre notes que pesa massa, et convido a començar per un petit pas: escriu tres coses que avui et preocupen i pensa en una acció petita per alleugerir-ne almenys una.
I si vols continuar aquest camí acompanyada, pots subscriure’t a la newsletter Entre Mares: cada quinze dies hi trobaràs un recordatori amable perquè no t’oblidis de tu mateixa.
Si et ressona això que has llegit i vols treballar-ho amb més profunditat, pots reservar una sessió individual esrivint-me a nuria@sonsoneta.com. T’acompanyo perquè no hagis de carregar la motxilla sola.
No Comments