Hi ha una frase que es diu amb una facilitat sorprenent: “Són coses de nens.”
La diem a l’escola, al parc, en converses amb altres famílies, fins i tot a casa, quan alguna cosa ens incomoda però no sabem ben bé què fer-ne.
I és veritat que els infants fan coses pròpies de la seva edat. És normal que experimentin, que provin límits, que s’equivoquin, que tinguin conflictes. El problema no és aquest!
El problema és quan aquesta frase es converteix en una mena de “tapa-ho tot”.
Una etiqueta que simplifica situacions que, en realitat, són molt més complexes.
Perquè no tot el que fan els nens és simplement “cosa de nens”.
Quan normalitzar ens fa perdre informació
Quan un infant empenta, insulta, exclou o fa mal de manera repetida, no estem només davant d’un comportament puntual, estem davant d’una expressió.
D’alguna cosa que no sap dir d’una altra manera.
Potser hi ha frustració.
Potser hi ha una necessitat no coberta.
Potser hi ha una dificultat en la regulació emocional.
O potser hi ha una dinàmica relacional que s’està cronificant.
Quan ho reduïm a “són coses de nens”, perdem la possibilitat d’entendre què està passant realment, i sense comprensió, no hi pot haver acompanyament.
El risc de banalitzar el malestar
Hi ha situacions que fan mal.
Infants que no volen anar a l’escola.
Infants que arriben a casa més irritables, més tancats o més tristos.
Infants que expliquen coses que ens deixen amb un nus a l’estómac.
I tot i així, sovint la resposta que reben és:
“Ja passarà.”
“No en facis un gra massa.”
“Això sempre ha passat.”
Però que sempre hagi passat no vol dir que estigui bé, ni tampoc vol dir que ho haguem de continuar normalitzant.
El malestar infantil no és una exageració, és un senyal.
El paper dels adults: mirar o mirar cap a una altra banda
Acompanyar infants no és fàcil.
Implica parar, observar, fer-nos preguntes incòmodes.
Implica revisar què hem après nosaltres, què considerem “normal” i què no.
Perquè moltes vegades, el que ens surt de manera automàtica no és fruit de la reflexió, sinó de la repetició.
Repetim frases que ens van dir, minimitzem perquè a nosaltres també ens van minimitzar, mirem cap a una altra banda perquè és més còmode que entrar en el conflicte.
Però els infants no necessiten comoditat adulta, necessiten presència.
Necessiten adults que posin nom al que passa, que intervinguin quan cal, que no deixin sols els infants davant de situacions que els superen.
No es tracta de dramatitzar, sinó de responsabilitzar-nos
No es tracta d’alarma, no es tracta de veure problemes a tot arreu, es tracta de no banalitzar.
De diferenciar entre allò que forma part del desenvolupament… i allò que necessita una mirada més atenta.
Perquè els infants estan aprenent constantment, i el que aprenen, en gran part, depèn de com nosaltres mirem el que passa.
Si banalitzem, aprenen que el malestar no importa.
Si acompanyem, aprenen que el que senten té valor.
Potser la pregunta no és si “són coses de nens”
Potser la pregunta és:
-Què està intentant dir aquest infant amb el seu comportament?
-Què necessita en aquest moment?
-I quin paper hi tinc jo, com a adult, en tot això?
Perquè educar no és evitar que passin coses.
És decidir què fem quan passen.
Si aquest tema et ressona, és possible que estiguis en aquell punt en què ja no et serveixen les respostes simples, i està bé. T’explico la meva experiència personal amb aquest tems aquí.
A Son Soneta treballo amb mares que volen anar una mica més enllà: entendre, sostenir i actuar amb més calma i criteri.
Si sents que necessites aquest acompanyament, pots escriure’m o reservar una sessió.